Escrito hecho para La Revista de Llums de la Ciutat.
Itàlia es va menjar el naranjito contra Alemanya al 1982.
L’any en què Michael Jackson va llançar Thriller i Felipe González va ser escollit President del Govern, la Copa del Món de Futbol arribà a Espanya. Es recorda el mític Naranjito al igual que el ridícul que va fer La Roja a casa seva. Per molts, el gran moment del mundial va ser el gran partit de la segona fase de grups del torneig (amb el format actual aquell match seria similar a uns quarts de final) entre Itàlia i Brasil a l’antic Sarrià, on Paolo Rossi va fer un hat-trick per derrotar per 3 a 2 a la canarinha de Zico i Sócrates que jugava com els àngels.Però el cert és que la gran final va ser un duel entre Itàlia i Alemanya Federal. Aquell 3 a 1 amb gols de, com no, Rossi, Tardelli i Artobelli serà recordat per molts aficionats dels dos països que s’enfronten aquesta nit. Deixant de banda al killer italià, d’aquella selecció campiona recordarem a un dels millors porters de la història del futbol, Dino Zoff, qui és el tercer jugador amb més partits acumulats amb la selecció del catenaccio, on va jugar des del 1968 fins al 1983. Aquell mundial va ser el del primer pas per Bergomi (amb només 18 anys va jugar a un gran nivell) i el dels marcatges individuals de Claudio Gentile, importants en el futbol de l’època.
La final també va ser un duel de porters. Per part d’Alemanya Harald Shumacher defensava la porteria sent també l’autèntic líder d’aquell combinat. Com sempre, els alemanys van destacar tant pel seu nivell físic com mental (Stielike i Briegel eren dos gossos de caça) però el ros Rummenigge, doble campió d’Europa amb el Bayern de Munich, posava la classe que es necessitava per enllaçar amb el gol de Pierre Littbarski i Fischer.
Gol de Tardelli (Canal+)
França va superar a Brasil al 1998 marcant l’inici d’una època.
Zinedine Zidane és el nom propi de la final del Mundial de França 98. 2 gols en aquell 3-0 a Saint-Denis, estadi on juguen avui també. Aquella França, però, tenia el seu potencial en el joc defensiu. Thuram i Lizarazu als laterals i Desailly al centre de la defensa es compenetraven a la perfecció amb el doble pivot preparat per la destrucció del joc de l’equip contrari format per Didier Deschamps i Emmanuel Petit.Per part de Brasil, tot i que Dunga i Sampaio també formaven un doble pivot molt defensiu, la màgia de Ronaldo, Rivaldo, Bebeto, Cafú, Roberto Carlos o Leonardo s’imposaven. Per molts, aquella final va ser més perduda per Brasil que no pas guanyada per les blues, tot i que van dominar el centre del camp en tot moment anul·lant la màgia brasilera.
Aquell mundial va marcar l’inici d’una època en el futbol no solament pel domini de França en les competicions de seleccions, sinó també per la gran exportació del seu model de joc, rocós, amb el doble pivot com a sistema per controlar els partits.
