Archivo de la etiqueta: Deportes

Homenaje a Santi Prat

Santi Prat es uno de los grandes impulsores del ciclismo en Molins de Rei. Un hombre entrañable, oyente cuando hacíamos los deportes en la radio municipal del pueblo. Abuelo de otro grande. Cuando murió, le dedicamos este texto en forma de homenaje.

Texto publicado originalmente en Viu Molins de Rei. 

Mor Santi Prat, el gran impulsor del ciclisme a Molins de Rei

Santi Prat, ciclista i impulsor del Club Ciclista Molins de Rei, mor a l’edat de 90 anys. La seva vida és una història d’amor per la bicicleta i de lluita per la implantació del ciclisme a Molins de Rei.

Santi Prat abans de la cursa de Festa Major de l'any 1948 // El Llaç
Santi Prat abans de la cursa de Festa Major de l’any 1948 // El Llaç

Una vida lligada a la bicicleta. Així ha estat la trajectòria vital de Santi Prat i Gilavert (Molins de Rei, 1925) mort la nit del 17 de juny de 2015 a l’edat de 90 anys per causes naturals. Prat va ser un gran impulsor del ciclisme com a esport i de la bicicleta com a mitjà de transport. De fet, fins ara fa un any se’l podia veure voltant per Molins de Rei sobre dues rodes amb, sempre, la ràdio enganxada al manillar. Fins que els metges el van deixar, Prat es va moure en bici, tot i la seva avançada edat. Aquells que el coneixen expliquen que una part d’ell ja va morir en no poder agafar-la.

Seguir leyendo Homenaje a Santi Prat

Chicharito en Barcelona y en El Prat

Una foto de Chicharito, una cámara y Barcelona. Resultado: casi 300.000 visualizaciones en Youtube, el vídeo más visto del canal de TDN.  Era el primer clásico después de la llegada del mexicano al Real Madrid y tocaba ver si era conocido o no en Barcelona.

También quisimos ver la opinión del aficionado del Real Madrid sobre el mexicano. Para ello, y como nos era imposible desplazarnos a Madrid, fuimos uno de los lugares más merengues de toda Barcelona: la Peña Madridista El Prat.  Era una noche de Champions y jugaban contra el Liverpool. Ambientazo.

El reportaje hizo mucha gracia en México:

Aquella semana fue entretenida y además, cosa que no siempre era posible, subieron nuestro trabajo a Youtube.

Santi Prat, ciclista de una pierna

Entrevista publicada originalmente en Viu Molins de Rei.

Santi Prat: «Somio amb anar a uns Jocs Paraolímpics»

De juvenil, Santi Prat (Molins de Rei, 1986) era un dels ciclistes més brillants del pilot espanyol. Al arribar a sub23, però, es va trobar amb un món brut, allunyat del que ell somiava. D’alguna manera, va perdre la il·lusió pel ciclisme. Ara fa un any va patir un greu accident de moto on es va patir per la seva vida. El resultat va ser una cama trencada i l’altra amputada.

Santi Prat acaba de preparar-se abans d'un entrenament // Jose Polo
Santi Prat acaba de preparar-se abans d’un entrenament // Jose Polo

Reconeix que a l’hospital no parava de pensar en la seva bicicleta i en l’aire que li dóna a la cara cada vegada surt amb ella. Els metges li van dir que potser no podia tornar a reunir-se amb la seva musa de dues rodes. Mesos de rehabilitació després, forma part del Genesis Team, l’únic equip de ciclisme paraolímpic existent a Espanya. Es pot dir que ha perdut una cama però ha recuperat la il·lusió pel ciclisme i, gracies a aquest esport, està superant un trauma que li ha canviat la vida. Com el seu pare i el seu avi, no es pot entendre al Santi sense la seva bici i, és per això, que aquesta és una història, sobretot, de supervivència. 

En la seva millor època va arribar a ser un gran ciclista.

Vist amb perspectiva, tant bo no era. D’amateur i de juvenil, sí. De fet, de juvenil vaig ser campió de Catalunya i quart d’Espanya. Però en el ciclisme l’hora de la veritat és quan passes a sub 23. És llavors quan has de demostrar si realment vals o no pel ciclisme professional. Em vaig donar un termini de quatre anys per demostrar si servia o no i, al tercer, vaig decidir plegar perquè en el ciclisme si no ets exageradament bo els contractes que tindràs són molt precaris. Un any pots tenir contracte i al següent no. Probablement, a base d’anys d’esforç, pogués haver arribat a ser professional però sempre amb aquestes condicions. No era el que jo buscava.

Seguir leyendo Santi Prat, ciclista de una pierna

Ràdio Molins de Rei premia a Noelia Caballero

La categoría de deportes de los Premios Ràdio Molins de Rei 2012 ha sido para Noelia Caballero, una deportista con mucho presente pero con aún más futuro. Hace poco os explicaba su historia por aquí.

Aprovechamos la ocasión para hacer una pequeña reivindicación de los deportes minoritarios y del deporte femenino.

Adjuntamos también un podcast con una entrevista hecha unos minutos antes del inicio de la gala (comienza sobre el minuto 38). Caballero explica, entre otras cosas, sus retos de futuro. 

Noelia Caballero, el futuro de la #halterofilia

Caballero después de un entrenamiento // Jose Polo

Con tan solo 13 años, Noelia Caballero (Molins de Rei) es una de las grandes promesas de la halterofilia. Bajo una apariencia física de una chica normal de su edad, que le aleja de los estereotipos existentes sobre este deporte, la pequeña Caballero esconde un talento innato que trabaja, seis días por semana, en un pequeño rincón del pabellón municipal, lejos de unas condiciones óptimas.

Pese a este factor, del cual es culpable la crisis económica y la dejadez de las instituciones deportivas de la Generalitat de Catalunya, asesora un palmares fantástico en este 2012. Es su  primer año como levantadora, dejando atrás su etapa en la modalidad de técnica:

  • Campeona de Catalunya sub-15 y récord de Catalunya sub-15
  • Campeona de Catalunya sub-17 y récord de Catalunya sub-17
  • Campeona de Catalunya junior y mejor marca del campeonato
  • Campeona de Catalunya absoluta y mejor marca del campeonato.
  • Internacional con la selección catalana (Catalunya /Italia) y mejor marca del campeonato.
  • Campeona de España sub-15
  • Subcampeona de España sub-17
  • Tercera de españa en el cpto de España junior
  • Tercera de españa en el cpto de España absoluto
  • Convocada con la selección catalana, en el programa joven promesas
  • Atleta oficial del objetivo olímpico 2016-2020.
Apasionada del piano, lo que realmente llama la atención de Caballero es su forma de trabajar. Incansable y tenaz, se marca como objetivo competir algún día en unos JJOO. Intentamos conocerla un poco más en un reportaje para el programa En Joc de la La Xarxa radio. 

Francisco Bellido, mito anónimo del fútbol

El fútbol fuera de los focos es más romántico, más humano. Lejos de las peleas por los derechos televisivos y noticias que no son noticia, podemos encontrar historias de amor entre personas y este deporte. Puede que no nunca sean protagonistas en tertulias de medio pelo, pero merecen ser igualmente explicados. Hace unas semanas tuve el placer de conversar con Francisco Bellido, uno de los protagonistas de estas historias anónimas, en las que la persona trasciende más allá del nombre. Ahora se retira a los 40 años después de ser el alma de la Incresa, el equipo del barrio del Canal de Molins de Rei, y quiero que la historia de este mito anónimo del fútbol también se guarde en este blog.

Entrevista publicada en Viu Molins de Rei.

Bellido va rebre el premi Esportíssim 2012 // Arxiu – David Guerrero 

Parlar de futbol a Molins de Rei és parlar de Francisco Bellido, capità de l’Atlètic Incresa -abans CER Incresa- des de fa gairebé 20 anys. Va debutar sense la majoria d’edat al primer equip dels del barri del Canal i ara, amb 40 anys, ha decidit penjar les botes definitivament. Sempre ha compaginat la pràctica esportiva amb la seva feina de policia local a una localitat del Baix Llobregat.

Rep als periodistes al Municipal Ricard Ginebreda, on xerrem durant més d’una hora a les graderies posades de manera provisional en un racó fins que s’acabi la remodelació del camp, un moment que sembla que no arriba mai. Bellido reconeix que “els ajuntaments han maltractat a l’Incresa” i diu que seguirà practicant esport fins que pugui, tot i que ara es dedicarà a l’atletisme.

Jose Polo / Laura Fernández: Com has viscut la teva última temporada com a jugador de futbol?

Francisco Bellido: Com a jugador ha estat una mica decepcionant, he jugat molt poc. L’edat no perdona i tenia companys que ho feien millor que jo. Però al final, content de com ha acabat tot amb la permanència.

Amb la desaparició del CER Incresa vas decidir retirar-te, però desprès amb la refundació del club sota el nom d’Atlètic Incresa vas tornar a jugar. Què et va fer tornar fa tres anys?
Quan desapareix el CER Incresa queda tot destrossat, no hi ha estructura. Llavors, l’Aitor Segura em demana que torni per començar el nou projecte de l’Atlètic Incresa i així, a partir de la meva tornada, poder reenganxar a altres jugadors que estaven el club anteriorment. Així vam començar un altre vegada fa tres temporades.

Després de més de 20 temporades al primer equip del club, ara deixes el futbol però no l’esport. Seguiràs practicant l’atletisme al ComeKM Molins.

A mi sempre m’ha agradat còrrer però ho feia com un complement al futbol, per agafar forma física. Ja fa un any i mig que m’ho prenc més seriosament amb el club. L’atletisme és molt diferent al futbol, ets un més en una cursa on hi han 10.000 persones i quedar el número 100, que potser sembla poc, pot tenir un gran mèrit. L’atletisme és més individual.

Francisco Bellido i esport són inseparables?

Sí, sempre m’ha agradat fer esport. El fet és trobar alguna cosa que s’adapti a tu com a persona. El futbol és molt gratificant però tens uns horaris i unes obligacions que complir i amb la família i la feina és complicat. Còrrer és diferent, vas quan vols i, de moment, a la muntanya no li han posat cadenes ni res similar.

Com es combina la vida personal amb el futbol amateur?

Ara és complicat. Tinc dos fills que també juguen i, evidentment, els dissabtes eren únicament futbol. Els nens jugaven al matí i jo a la tarda, i això si no em tocava treballar al cap de setmana. De fet, aquesta complexitat és una de les causes que m’ha fet deixar el futbol.

Al principi, quan ets petit i comences a jugar a futbol no tens responsabilitats. Els pares et porten als partits, et van a buscar als entrenaments i només has d’estudiar, però quan això canvia molta gent deixa de jugar. El pas de cadets a juvenil i de juvenil a amateur és quan més gent deixa el futbol.
Influeix molt el fet de si jugues o no jugues habitualment, si tens parella o no tens parella, la feina… De juvenil a amateur hi ha un canvi molt gran. Qui sap adaptar-se a totes aquestes circumstàncies i segueix jugant al futbol continua, però el 80% de la gent deixa de jugar o es dedica a fer-ho amb els amics. En el meu cas he tingut sort ja que la meva dona sempre ha estat interessada en els esports. Sense aquesta sort és gairebé impossible jugar fins els 40.

L’Atlètic Incresa va aconseguir l’ascens a Tercera Catalana fa dues temporades // Arxiu – Jose Polo

Es viu igual el futbol amb 15, 24 o 35 anys?

Es viu de manera similar. Semblarà una tonteria però jo tenia els mateixos nervis aquesta última temporada que la primera. Aquestes ganes, aquestes papallones a l’estomac al vestuari les he continuat tenint. És clar, però, que les coses es veuen diferent amb el pas del temps. Qui juga tants anys ha de tenir un vincle especial amb el futbol, l’essència és la mateixa ara que quan tenia 18 anys.

És a dir, ara amb 40 anys tenies els mateixos nervis abans d’un partit que els que tenies als 18?
Sí, i tot i no jugar molt. A casa, és clar, et diuen allò de “has perdut tota la santa tarda i no has jugat!, com és que hi segueixes anant?”, però tu ho veus diferent. Jo m’he compromès a seguir tota la temporada i he d’anar tota la temporada. Les ganes d’anar a jugar i a entrenar són les mateixes, ara i als 18.

Com definiries el “sentiment Incresa”?

Això és una paraula que s’ha posat de moda durant els últims anys, els sentiments sempre són complicats d’explicar. Jo he jugat tota la vida aquí, tot i no ser del barri, i és el sentiment de pertinença entre la gent i el club. Sempre hem semblat “el germà pobre” del Molins de Rei CF. L’equip del barri en contraposició a l’equip del poble. I, potser, el “sentiment Incresa” és una mica aquella rebel·lia.

Quina temporada recordes amb especial il·lusió?

És una mica estrany però recordo la primera temporada després de la meva primera retirada, que vam baixar de categoria amb en Dani “Chicha” de Papiol com a entrenador. Era un grup molt jove, els jugadors eren bons però no de més de 19 anys. Es va passar molt malament i és clar, en aquell moment et quedes amb el descens. Després, amb els any,s veus que aquella temporada la gent es va unir molt i va ser molt important en un futur.

I la pitjor temporada?

La temporada que vaig deixar el futbol per primera vegada. No jugava res i vaig dir-li a l’entrenador que no podia continuar així. Més que deixar-ho li vaig dir que si necessitava algun jugador més avançada la temporada que em tornés a trucar. I la veritat és que al final de temporada vaig jugar un parell de partits. Era l’any 2001 i l’entrenador era en Teo Carvallo, que després també va entrenar al Molins. Ara som molt amics.

Quin és el moment més complicat de la història de l’Incresa?

Fa tres temporades. La gespa artificial encara no estava instal·lada i estàvem obligats a jugar al camp del Molins de Rei CF. Es va trencar tot. Les circumstàncies van ser una mica estranyes. De fet, el nom de CER Incresa després no es va poder utilitzar ja que hi havia deutes amb la Federació Catalana de Futbol. Van ser els pitjor moments per a l’entitat. De fet l’entitat va desaparèixer tot i que es va fundar una de nova, l’Atlètic Incresa, que es la continuació de la feina feta abans.

En aquell moment va pensar que el futbol es podia acabar en el barri del Canal?

Si, m’ho vaig plantejar. Ara bé, paralelament a la junta d’aquell moment és va organitzar un altre grup de la mà d’Aitor Segura. Llavors si, és clar, vaig pensar que el futbol aquí perillava. Però sempre hi ha hagut gent interessada en que el futbol no s’esborrés del mapa del barri.

És impossible explicar aquella situació amb un sol factor. Gent que té responsabilitats i no les compleix, males decisions… però un dels factors importants d’aquella situació va ser que es prioritzés la reforma del camp del Molins de Rei CF, amb el canvi complet de tota la instal·lació, abans de posar la gespa al camp de la Incresa. Quina importància va tenir aquesta decisió de l’Ajuntament de Molins de Rei?

El CER Incresa va ser fundat l’any 1983 i la seva escola, l’EFIM, al 1983. El nom prové d’una de les constructores que va edificar al barri del Canal durant aquella època // Arxiu

Van influir molts factors, però això que comentes també va tenir el seu pes. El tema de la gespa, és cert que era el boom instal·lar-la i nosaltres vam ser dels últims camps en poder gaudir-la. Però el que més va influir va ser haver d’entrenar fora de les teves instal·lacions. Molta gent va veure com eren les instal·lacions de Molins de Rei CF i s’hi va quedar definitivament allà, fent el canvi de club. També s’ha de dir que la gestió d’aquell moment per part de la directiva no va ser l’adequada. Jo no conec les circumstàncies específiques però crec que la junta també va tenir la seva part de culpa. S’ha de dir que la situació no és tant diferent ara: el Molins de Rei CF té el camp renovat al complet i nosaltres anem per la primera part de la renovació, els vestuaris són els mateixos que els de tota la vida. Està clar que qualsevol pare que entri a les nostres instal·lacions i vegi els vestidors dubtarà si portar el seu fill o no a l’Atlètic Incresa. Segurament, se l’emportarà a un altre lloc. De fet, jo recordo que vaig construir una part dels vestuaris amb 18 anys quan estava a l’escola taller. Fixa’t si en fa d’anys!

De fet, una enquesta feta al març de 2011 entre els jugadors de Tercera Territorial deia que les instal·lacions del Ricard Ginebreda eren les pitjors de tot el grup.

És que vas a jugar contra La Guàrdia de Sant Vicenç, que té aquella fama, i et trobes amb unes instal·lacions magnífiques. O vas a jugar contra el Sector Montserratina, que el camp està dins d’un parc, i el mateix. Tampoc el Molins de Rei CF té unes instal·lacions tant bones, però si les té acceptables.

Creu que l’Incresa ha estat maltractada pels diferents Ajuntament de Molins de Rei?
Si veus les instal·lacions és evident que l’Incresa ha estat maltractada. El Molins de Rei CF té unes instal·lacions acceptables i nosaltres aquí tenim unes instal·lacions força lamentables. Mirant amb perspectiva, l’equip del poble és el Molins de Rei CF. Ara està en vies de solucionar-se, és cert, però quants anys porta el Molins de Rei CF a ple rendiment? Mai he estat dins de la directiva i he vist els números, però si és cert que a vegades m’han ensenyat els papers de les diferents subvencions que es donen a les entitats i he vist coses escandaloses. Tant escandalós com que a tu t’estant donant el 15% del que li estan donant al veí. Jo no sé quins criteris es tenen, però el que és cert és que el Molins sempre ha estat el Molins.

Creus que l’Incresa també ha estat maltractada pels mitjans de comunicació?

Hi ha detalls que dius “però com pot ser!” L’Incresa sempre ha estat al darrera del Molins en tot, en el mitjans de comunicació també. Ara les coses s’estant equilibrant una miqueta en aquest sentit, es poden llegir les cròniques dels partits. En el Viu Molins de Rei veus notícies i cròniques de l’Atlètic Incresa, més o menys, setmanalment. Les coses s’equiparen una mica.

No ens facis la rosca.

(Riures compartits) No, no faig la rosca. Ho dic sincerament. Molta gent em comenta quan traieu alguna notícia i està molt bé.

Un consell per a una persona que comenci ara a jugar al futbol.

Que miri el futbol des del punt de vista de la diversió, però amb certa seriositat. Jo sempre li dic al meu fill que vagi al futbol a divertir-se, però que s’ho prengui seriosament, sinó el puc portar al parc a jugar i no complicar-me tant la vida. La clau de tot està en que el futbol t’apassioni de debò. A mi m’han dit algunes temporades que no comptaven amb mi i, a base d’entrenar, he acabat jugant.

Després de tants anys, deixa l’entitat en bones mans?

Si, la cosa s’ha consolidat bastant. Arriben temps complicats des del punt de vista econòmic, però hi ha molt de potencial humà. Hi ha bons grups en el amateur i en el juvenil. Jo crec que el fet d’aconseguir la permanència ha unit més a la gent, i això és important. A més, hi ha una junta que està currant bastant. Aquests són els grans oblidats. Fent el treball brut, aguantant pares, amb tots els papers… si no fos per ells, no existiria el futbol.

I que mou a aquests “oblidats” a fer la seva feina?
Això em pregunto. Jo t’asseguro que els diners no són. Potser el fet de tenir fills a l’entitat, però no ho sé. Jo no ho faria, a vegades em sento egoista en aquest sentit.

Et veus tornant al l’Atlètic Incresa des d’un altre punt de vista que no sigui jugador. Per exemple, d’entrenador?

No, la meva feina m’absorbeix molt temps lliure al fer torns que canvien de tant en tant. El temps que em queda vull dedicar-lo a la família. A més, ara per ser entrenador necessites uns cursets i unes coses una mica estranyes, que a més a més són cares, i això em treu les poques ganes que tenia. Crec que últimament el futbol s’ha convertit en un negoci. En el fons això dels entrenadors està bé, ja que els entrenadors han de saber el que fan, però s’ha fet un gran negoci al voltant del futbol que no m’agrada.

És evident que el futbol és un negoci si parlem dels grans clubs, però creu que aquest ambient també ha arribat als clubs petits?

Dins dels grans clubs hi ha un negoci del qual tothom surt beneficiat. Jugadors, directius, premsa… però en el clubs petits jo em pregunto qui guanya amb aquest negoci ja que les entitats cada vegada van més ofegades econòmicament. L’any passat, per exemple, amb la nova Federació Catalana el preu de les fitxes van pujar, els preu dels àrbitres també. Tot puja però aquí el club no guanya ja que no cobra per entrades. Sí que cobra les quotes del futbol base però, evidentment, si poses un preu molt alt per aquestes quotes els nens marxen. En el gran futbol el negoci està repartit i tothom guanya, més o menys, però aquí el club en té prou amb subsistir. Si una fitxa val 100€ i tens 20 jugadors un amateur et costa 2.000€ per temporada. D’on els treus? I això oblidant-nos dels àrbitres, l’equipació… Un primer equip, ara per ara, és un problema.

Contesta’ns ràpidament amb el primer que se’t vingui al cap. Un entrenador?

Ferreiro.

Un jugador?

Rafa García, que era i és el meu millor amic.

Un president?

Joaquim Balaguer, que va ser amb el que més anys he passat.

Una persona que sense ser jugador ni entrenador hagi estat vinculada amb el club.
Roque, que durant els últims anys sempre ha estat aquí acompanyant l’equip. Li tinc molt de “carinyo”.

Imatge dels inicis del CER Incresa. Ara per ara, els vestuaris són, majoritàriament, els mateixos // Arxiu

El espejismo del deporte femenino

Post para  http://juegos-olimpicos.com/ 
Es una evidencia decir que las mujeres han tirado del carro de la delegación española en los Juegos Olímpicos de Londres 2012. De las 17 medallas, 11 han sido conseguidas por mujeres. En los primeros JJOO en que todas las delegaciones tenían presencia femenina con el 45% de la participación total, las españolas han rendido a un gran nivel, superior al de los hombres. Pese a esto, una vez pasada la magia de los JJOO, el deporte femenino topará de nuevo con su realidad.

Hoy por hoy, España sigue a años luz de las grandes potencias europeas en la promoción del deporte femenino. Aunque es demasiado tarde como para utilizarlo como excusa, el desbarajuste que sufren las mujeres en la práctica del deporte tiene sus raíces, como tantas otras cosas, en los largos años de dictadura franquista. Entonces, la actividad deportiva femenina en un primer momento no se incluyó como parte de los contenidos educativos de Educación Física Femenina (EFF). Un dato paradigmático de la situación es que el atletismo no fue considerado como ‘deporte apto’ para la mujer hasta 1961.

Con este legado, la democracia se encontró con el reto de aniquilar los estereotipos que vinculaban a la mujer de la práctica de ciertos deportes, como la gimnasia, y la alejaban de la práctica de deportes hasta ahora considerados ‘masculinizantes’ como el fútbol o el balonmano. ¿Quién no ha escuchado aquello de que el fútbol es un deporte para hombres?, por ejemplo.

Tan cierto es que se ha avanzado muchísimo en este aspecto como que aún hoy en día, en pleno S.XXI, queda mucho trabajo por hacer. Un informe de la Universidad de Valenciasobre la percepción del deporte femenino en España del años 2010 revela que el 36% de los españoles creen que se practica menos deporte femenino que masculino.

Capítulo aparte merecen los medios de comunicación en este aspecto. El mismo informe citado anteriormente indica que, en las páginas deportivas de los diarios de información general y en los diarios deportivos, el 96,3% del espacio está dedicado al deporte masculino, frente a un 1,4% en el caso del deporte femenino y un 2,3% de noticias sin connotaciones de género.

Cualquier jefe de redacción que lea esto pensará aquello de ‘nosotros damos lo que le interesa a la gente’. Yo le recomendaría a ese jefe de redacción que se mirara el partido en el que las selecciones femeninas de waterpolo y balonmano se jugaban las medallas, por ejemplo, y recapacitara sobre la capacidad que tienen estos espectáculos de hacer vibrar a la gente. Dudo que se inferior al del deporte masculino.

Otro de los problemas del deporte femenino es el papel que juegan las instituciones y las federaciones. Vemos como las competiciones se ahogan en los problemas económicos estructurales y contextuales y nadie decide ‘rescatarlas’. Resulta especialmente preocupante las situaciones del baloncesto y balonmano femenino, con desaparición de equipos y un éxodo notable de las mejores jugadoras a ligas extranjeras. Que las jugadoras jueguen fuera de España y conozcan como respira el deporte femenino en otros países es positivo, pero no si se produce de forma masiva ya que bajas el nivel de las competiciones nacionales y el interés del deporte de base, que ve que para subsistir de su deporte debe marchar al extranjero.

Mientras los clubes se mueren, las federaciones parecen encastadas en generar sistemas de competición costosos, muy alejados de la realidad económica. En casos como el del balonmano femenino, bronce en Londres 2012, diferentes federaciones como la catalana y la gallega han presentado modelos de competición con menos desplazamientos largos que hacen asumible competir a nivel nacional. Pero todas estas iniciativas se han topado, de momento, con la negativa de la federación española. El resultado, equipos que pierden categorias fuera de las pista o desaparecen y un gran éxodo de jugadoras a las ligas europeas.

Ojalá que estos JJOO marquen un antes y un después y acerquen al deporte femenino español al estatus que tienen la práctica deportiva femenina en otros países europeos. Si miramos los resultados, se lo merecen. Pero creo estamos ante un gran espejismo del deporte femenino.

Londres 2012 en cinco nombres

Post para http://juegos-olimpicos.com
Resulta complicado resumir las actuaciones más destacadas en unos juegos olímpicos pero ya que los aros olímpicos son cinco, daremos los cinco nombres de los deportistas que consiguieron las gestas más importantes de Londres 2012.

Michael Phelps, el final del más grande en una piscina

Los JJOO de Londres 2012 serán recordados como los de la despedida del norteamiricano Michael Phelps. El deportista más grande de la historia de la natación se despide de los juegos olímpicos con 22 medallas, 18 de oro. Muchos dudaban de él antes de estos juegos pero volvió a demostrar con 6 medallas (4 de oro) que, simplemente, es el más grande.

La superioridad de Usain Bolt

El 100% de efectividad del jamaicano en las finales olímpicas hacen que muchos digan que es el velocista más grande de la historia. En Londres, Bolt ha ganado 3 medallas de oro en las 3 pruebas que ha disputado. Pero Usain Bolt no solo gana, ‘el relámpago’ es capaz aplasta a sus rivales. En todas las pruebas superó a sus competidores con una aparente comodidad que hace pensar que tiene cuerda para rato. Veremos dónde está su límite.

El arte de David Rudisha

Uno de los momentos más brillantes de estos Juegos Olímpicos fue la final de los 800 metros lisos de atletismo. El keniata David Rudisha elevó esta carrera a la categoría de arte con una actuación de leyenda. No solo consiguió la medalla de oro y estableció un nuevo récord del mundo, sino que lo hizo con una elegancia solo al alcance de los más grandes del atletismo. De hecho,algunos dicen que su gesta es incluso más importante que la de Usain Bolt. 1 minuto y 40 segundos de historia del deporte.

Mo Farah, el orgullo británico

Fueron unos juegos excepcionales para los anfitriones, Gran Bretaña. Consiguieron la tercera posición en el medallero y sus estrellas brillaron con luz propia. Pero un escalón por encima del resto se encuentra la gesta del británico de descendencia somalí, Mo Farah. Si bien es cierto que sus genes son africanos, también lo es que llegó a Gran Bretaña con12 años. Pese a ello, aniquiló la soberanía africana en las pruebas de fondo consiguiendo la medalla de oro en los 10.000 y en los 5.000 metros.

Gabrielle Douglas rompió el tópico de la gimnasia

La victoria de la norteamericana en el concurso completo de gimnasia marcará un antes y un después en la historia de este deporte. Gabby Douglas se convirtió en la primera mujer de color en conseguir la medalla de oro en esta disciplina. Douglas rompía definitivamente con el estereotipo que dice que los deportes más técnicos no son para la gente de color. Todo un gesto olímpico.

Las júniors de oro


La selección de waterpolo femenino se ha dado ha conocer al gran público consiguiendo la medalla de plata en los Juegos Olímpicos de Londres pero, como pasa con la selección masculina de baloncesto, sus raíces se encuentran en una competición mucho menos glamourosa, unos Campeonatos del Mundo Júnior.
Hace justamente un año en Trieste (Italia), 11 jugadoras lograban la medalla de oro al vencer a Hungría en la final. Las Roser Tarragó, Anni Espar y compañía demostraron tener talento suficiente como para, en un futuro, comandar el waterpolo femenino a nivel mundial. Su entrenador en aquella ocasión fue el mismo que el de estos JJOO, Miki Oca.

Lo que poca gente imaginaba es que con algunos refuerzos de jugadoras de una edad superior, que corresponden a una generación menos talentosa, serían capaces de llegar a una final olímpica. Han sorprendido a todo el mundo ya que esta era su primera vez, y también la primera vez del waterpolo español, en unos JJOO.

Ellas son el fruto del trabajo que se ha hecho durante años en innumerables clubes de natación catalanes y, como recordaba el mito Manel Estiarte en El País, han conseguido poner en el mapa al waterpolo femenino. Este puede ser tan solo el inicio de una gran historia, veremos si logran solidificar definitivamente la práctica de este deporte en nuestras piscinas.

Joel González, talento y disciplina

Un profesor de primaria le dijo una vez a la madre de Joel González, Marina Bonilla, que “su hijo, no llegará a nada en la vida” según revela la propia Bonilla en una entrevista al programa Maneres de Viure de COM Ràdio. El motivo es que el pequeño Joel no era capaz de quedarse quieto en la silla ya que se aburría soberanamente en las clases y creaba ciertos problemas a sus maestros.

Puede que, en aquella época, al campeón olímpico de taekwondo le faltara un poco de disciplina y autocontrol, justamente dos de los valores implícitos de la práctica de este deporte. De hecho, muchas familias deciden apuntar a sus hijos a taekwondo para que sus hijos aprendan estas virtudes pero Joel lo tuvo un poco más sencillo.

Unos años antes, su padre abrió un pequeño gimnasio en la localidad catalana de Vilafant, cerca de Figueras. Después de un breve paso por el fútbol, deporte en el que los entrenadores le utilizaban en cualquier posición gracias su espíritu inquieto, Joel comenzó a practicar esta arte marcial junto a su padre, mecánico de profesión, y su hermana mayor, que logró ser campeona de España de la disciplina.

En poco tiempo el talento de Joel le hizo despuntar en diferentes competiciones locales y nacionales y ahora sus copas hacen que el gimnasio de su padre tenga el aspecto de un museo. Con 20 años ya era campeón del mundo, logro que alcanzaría otra vez en 2011. Además, el catalán también ha conseguido la victoria en dos campeonatos de Europa.

Pero a parte de sus éxitos deportivos Joel ha conseguido otra cosa muy importante durante estos años, ahora ya es capaz de quedarse quieto en la silla y atender al profesor. Estudia criminología y es de los pocos deportistas que abandonan el Centro de Alto Rendimiento de Sant Cugat para asistir presencialmente a las clases. “Me gusta escuchar al profe”, dice. Por si fuera poco, también estudia administración de empresas a distancia. Talento y disciplina, Joel González es la definición del taekwondo.